L'arquitectura brutalista, una tendència sostenible
L'arquitectura brutalista, basada principalment en el nu dels materials i especialment del formigó, així com en una aparent absència de pretensions estètiques i en la projecció de sensacions de vastitud, va ser profundament desacreditada durant la dècada dels anys 80 i des de llavors ha romàs ensopida mentre altres corrents, com el postmodernisme o el minimalisme, guanyaven seguidors tant entre els cercles d'arquitectes com entre la ciutadania en general. No obstant això, i com a mostra la nova literatura arquitectònica i algunes noves construccions, el brutalisme està despertant de nou com una potencial solució als nous desafiaments urbanístics, socials i mediambientals.
Origen del brutalisme
Els historiadors situen el naixement del brutalisme en l'arquitecte francosuís Le Corbusier. Concretament en el seu edifici d'habitatges de l'any 1952 conegut com la Unité d'Habitation, situat a Marsella i desenvolupat per a la satisfacció de les necessitats de la classe treballadora de la ciutat. Un disseny en el qual Le Corbusier, a través d'un marc de formigó en brut, deixava clara la seva passió per aquest material. I del "brut" al brutalisme va haver-hi tan sols un petit pas. El seu edifici, capaç d'albergar a més de 1.600 persones i mancada d'elements decoratius, va suposar una inspiració per a arquitectes de tota Europa. Els dissenys brutalistes es van estendre. Especialment al Regne Unit i als països de la Unió Soviètica.
Qualitats del brutalisme
El brutalisme s'articula al voltant de tres qualitats essencials: l'ús del formigó nu com a matèria primera principal, el disseny de formes senzilles i la cerca de la funcionalitat. De fet, el seu sorgiment durant la postguerra no va ser casualitat, sinó que va tenir lloc com a resposta pràctica i senzilla als desafiaments urbanístics d'uns països físicament destrossats per les bombes. Calia construir edificis eminentment útils. Calia crear llars per a la gent. Així van néixer, a més de la Unité d'Habitation, la Torre Velasca de Milà, la Trellick Tower de Londres, les Torres Blanques de Madrid o l'Hàbitat 67 de Mont-real. Tot semblava anar bé. Fins que van començar a alçar-se veus contra el moviment.
El brutalisme en crisi
Els éssers humans som animals associatius. No podem evitar-ho. I l'ús desmesurat del brutalisme per part dels països del bloc oriental va suposar amb el pas dels anys la seva associació popular amb els totalitarismes soviètics. De sobte, i amb l'ajuda de veus crítiques com la de l'escriptor britànic Anthony Daniels, qui va arribar a dir a més que el brutalisme "no envelleix amb gràcia", l'estil va començar a ser rebutjat en els cercles acadèmics. La classe treballadora, aquella a la qual presumptament servia el brutalisme al principi, tampoc semblava voler-lo ja a causa del seu caràcter sobri i fred. Els grafiters es van acarnissar amb les obres brutalistes. Infinitat d'elles van ser enderrocades i només les més majestuoses es conserven.
Com explica en el professor d'història de l'arquitectura Brian Goldstein, del Swarthmore College dels Estats Units, "bona part de l'odi relacionat amb l'estil tenen a veure amb els seus efectes directament nocius: els edificis brutalistes van substituir als blocs urbans que la gent va arribar a idealitzar a mitjans i finals de la dècada de 1960, i com a part dels projectes de neteja de blocs, van contribuir a la desigualtat social i racial en el centre de la renovació urbana", a més de ser el llenguatge arquitectònic de l'Estat del benestar, que a poc a poc va anar despullant-se com a imperfecte i incapaç de complir totes les seves promeses. Aquells edificis bruts inspiraven un discurs polític controvertit. El brutalisme semblava superat.
Una nova era brutalista
Però no ho estava. Assajos recents com This Brutal Word, How to Love Brutalism o SOS Brutalism: A Global Survey han recuperat el moviment i destacat la conveniència de les seves qualitats per als desafiaments del segle XXI. Al cap i a la fi, ja no estem en la dècada dels 80. Moltes de les associacions que el brutalisme portava inevitablement aparellades en aquella època han desaparegut parcial o completament. I la seva frugalitat i la seva economia en l'ús dels materials resulta mediambientalment ideal per a un moment històric en el qual la disminució de l'impacte en el planeta és fonamental, tal com demostra el nostre compromís de sostenibilitat, canalitzat a través del Decàleg de Sostenibilitat de Colonial.
Però el brutalisme també ressorgeix per una qüestió emocional. Segons el periodista especialitzat en arquitectura Brad Dunning, les construccions brutalistes són rígides, molt duradores i "no poden ser remodelades fàcilment", la qual cosa proporciona permanència i consistència en un món postmodern i caòtic en el qual la majoria de les coses són passatgeres. Necessitem ancores. No obstant això, aquesta resurrecció no és pura, sinó que ve embolicada en aires de renovació. Al neobrutalisme no li interessa únicament crear edificis i societats millors per a la gent: també per a la Terra, els seus hàbitats i els animals que els habiten. L'arquitectura evoluciona per a respondre a les diferents realitats. I a vegades evolucionar és mirar al passat.
